GARY MOORE: SEMPRE A LA FRONTERA SALVATGE
Des del 1988 que segueixo la vida musical d’aquest geni
de les sis cordes i de la veu en clau de rock. Tot va succeir perquè un amic
meu d’aquella època em va posar una cançó d’un músic, fins aleshores, totalment
desconegut per a mi. No recordo, ben bé, quina cançó era, però sí que recordo
que quan vaig sortir de casa d’aquest company d’armes musicals vaig decidir que
volia saber-ne més, d’aquell guitarrista i cantant que tant m’havia encisat. He
de reconèixer que en aquella època jo estava començant al panorama musical en
general, tant com a oient de casets (faltava una mica per tenir els primers
discos i ja no diguem els primers cedés) com a espectador de concerts en
directe (vull dir en persona) com a locutor de ràdio i com a músic. Però
aquesta estrella de les arts musicals em va encaterinar, de seguida, com a
personatge. Anem a pams, doncs. Era (que en pau descansi) irlandès i per tant
se’l suposava patriota, encara que tota la vida va cantar en anglès. La veritat
és que va actuar poques vegades a Irlanda, tant en una banda com en una altra,
i la seva vida professional va transcórrer a Londres, primer, i als Estats
Units després. A mi m’agrada tota la música, però el hard-rock de finals dels
80 i començaments dels 90 és el meu preferit, suposo que pel fet que és la
música de la meva tardana adolescència. Però és que no conec cap solista com en
Gary Moore, que hagi enregistrat la música que ha gravat i que hagi tocat amb
tots i cadascun dels grans músics del hard-rock, del heavy i del blues, des de
finals dels 60 fins al 2011, any en què malauradament ens va deixar per anar a
formar part del grup perfecte del seu entorn de sempre: Phil Lynott al baix,
Cozy Powell a la bateria i Randy Rhoads a l’altra guitarra. Però si hi ha una
banda que lidera el Cel, és la composta pels rock-stars finits als 70-80: Jim
Morrison i Janis Joplin a la veu, Jimi Hendrix a la guitarra solista, John
Bonham a la bateria i Sid Vicious al baix. I també hi ha dos cantants que estan
esperant reunir-se amb la resta del grup dels nous, és a dir dels que han rebut
sepeli a partir de 1990: Kurt Cobain i Amy Winehouse.
Tot continuant amb aquella cançó màgica escoltada a
finals de 1987 o començaments de 1988, el meu germà-padrí em va dir què volia de
regal de Nadal-Reis i, evidentment, li vaig demanar el caset de l’elapé que
acabava d’editar el nostre heroi amb guitarra: Wild Flower, el qual conté els singles Over the hills and far away, Thunder
rising, Johnny Boy, The loner i, lògicament, el que dóna
títol al disc. De fet, Frontera Salvatge va ser el nom d’un dels meus grups
musicals i d’un programa de ràdio. Una altra anècdota sobre la meva passió per
aquesta llegenda del Mar del Nord és que la banda sonora a la meva boda va ser,
precisament, el primer tema d’aquest àlbum: Over
the hills and far away, el qual des del 1988 va a passar a convertir-se en
la meva cançó de capçalera a tots els nivells. Tracta sobre un pobre home que
va ser condemnat injustament per un crim que no havia comès. Després d’escoltar
fins a la sacietat aquesta cinta amb caràtula horitzontal, vaig poder comprar
els anteriors elapés, i sobretot em van entusiasmar Run for cover —amb els singles Out
in the fields i Military man, i
amb el doble regal de comptar-hi amb les col·laboracions de l’ans esmentat Phil
Lynott i del millor cantant-baixista de tots els temps Glenn Hugues— i Corridors of power, el disc del trànsit
entre l’època jazz-rock i pseudoelectrònica-ballable i el hard-rock per a
adults que tot seguit posaria en pràctica i amb gran èxit. D’aquest elapé cal
destacar-ne la versió del clàssic Wishing
well i la base rítmica dels mítics Ian Paice i Neil Murray, amb els quals
va estar a punt de formar part de Whitesnake. Poc després, el 1989, va arribar
el darrer elapé de hard-rock clàssic esquitxat pel heavy de l’època: After the war, amb els singles del
mateix nom i la brutal Blood of emeralds;
en aquest cas, l’artista convidat va ser un dels millors amics de tota la vida de
Gary Moore: Ozzy Osbourne.
Però el 1990 va canviar tot de retop: Gary Moore es cansa
del hard-rock i es passa al blues, en concret al rythm’n blues blanc. En
aquella època, el blues clàssic estava topat pels músics afroamericans de
sempre (BB King, Albert King i Albert Collins) amb els quals, curiosament, el
nostre bon amic irlandès hi acabaria col·laborant al cap de molt poc) però hi
ha havia un noi rosset que tocava i cantava de meravella, i això que era cec.
Estem parlant de Jeff Healy, el qual malauradament va morir el 2008. Doncs dit
i fet, el primer elapé de l’ex artista del hard-rock es va convertir en un
best-seller del blues, com feia molts i molts anys que no ocorria. El millor de
tot és que continuava agradant als seus fans de sempre (perquè el seu blues era
molt canyer) i va començar a recopilar una munió de nous seguidors que mai no
havien escoltat a parlar d’aquest llegendari guitarrista i vocalista. A mode de
curiositat, en aquells temps un amic meu em va explicar que un conegut li havia
preguntat si coneixia algú que tingués el primer disc de Gary Moore. El meu
col·lega no tenia clar quin era, exactament, el primer disc del nostre
protagonista, però sí que tenia molt clar que un servidor sí que ho sabia. La
resposta és, lògicament, Back on the
streets, si no comptem el disc com a The
Gary Moore Band. Però és que el conegut del meu amic es referia a Still got the blues, perquè havia
conegut l’extraordinari músic arran de l’edició del seu segon elapé de blues, After hours. Quin món, ves per on!
És ben cert, emperò, que l’etapa bluesera de Gary Moore
és una autèntica meravella auditiva, però ja està, ja es va acabar. Va intentar
continuar-la i tornar-ho a intentar un parell de cops i va ser un nyap. Perquè
la seva etapa blues era Still got the
blues i punt. D’acord que a After
Hours hi ha cançons dignes, però si
treus les versions dels dos elapés i et quedes, tan sols, amb les peces
originals, doncs et dóna per un disc i prou. Però el que és veritablement
important a la història del rock són tots els grups que va fer i desfer: Skid
Row (els originals), Colosseum II, G-Force
(increïbles sons avançats a la seva època: molt probablement, siguin els
pioners del funk-rock), BBM (la ressurrecció de Cream; ell sempre havia somiat
ser Eric Clapton, i d’alguna manera ho va assolir) i Scars (en format trio,
quina passada!).
Encara que el que és per emmarcar va ser el seu retorn
als orígens, és a dir al hard-rock madur de bon gust musical i literari. El
primer cop que ho va intentar va ser el 1997 amb l’elapé Dark days in paradise, una excel·lent retrospectiva en què ens
parla, sobretot, de com veu la seva vida després de tot el que ha fet i,
sobretot, de tot el que li ha passat. No us podeu perdre el darrer tema del
disc: Business as usual, en què es
despulla com mai no havia succeït. Sí que és cert que en moltes ocasions havia
parlat de la seva addicció a les drogues (sobretot a Wild Frontier, tot coincidint amb la mort del seu íntim Lynott)
però mai no ho havia fet des de la calma i la saviesa dels anys. I el segon
intent i malaguanyat (perquè ens va deixar a mitges, i això sí que no ho podrem
digerir mai) va ser al darrer concert a Montreaux, on era un fix des de la
gravació de Still got the Blues. Amb
el bateria d’Scars (és a dir, de Primal Scream) i el baixista de Jethro Tull
(visca la música dels 80!) sorprèn a tothom amb el retorn al hard-rock amb una
segona part de l’abans citat Wild
Frontier. El concert comença de la millor manera possible: amb Over the hills and far away i continua amb
els grans èxits dels 80, amb una sola versió de blues, Walking by myself. Però el més sorprenent són les tres cançons que
va interpretar com avançament de l’esperat Wild
Frontier 2: Oh wild one, Where are
you now? i, sobretot, la plusquamperfeta Days of heroes. Uf, aquesta cançó... Això sí que és rock del bo. És
l’evolució lògica de l’elapé del 1987: és com si una persona reescriu la seva
obra mestra i, al cap dels anys, resulta que encara és millor del que
s’esperava. Fins i tot, la jaqueta que hi llueix és una rèplica moderna de la
d’aquella gira: de la lona blava de sergent del Setè de Cavalleria passem al
cuir marró amb els mateixos galons, emperò. I, per acabar-ho d’arrodonir, torna
el germanet pròdig, la seva segona veu, els seus teclats i la seva guitarra de
recolzament, el grandíssim Neil Carter, amb la mateixa mirada però sense ni un
pèl d’aquella cabellera rossa que tant vam envejar a finals dels 80.
Gary Moore ja és mort. Però la seva música és per a
sempre. La de tots els bons músics ho és. La de tots els grans artistes ho és.
Quina pena no poder escoltar les tres noves cançons en la seva versió estudi...
Quina llàstima no haver pogut enregistrar, almenys, el disc sencer. Sempre ens
quedarem amb el dubte, amb la il·lusió, amb la frustració de no poder gaudir,
de mode ple, el millor treball del millor guitarrista-cantant de tots els
temps.
OCTAVI FRANCH
(Periodista musical)
