L’ESCLAFIT
DE LA NATURA MORTA
La Mariona
sempre havia estat una noia molt intuïtiva. De ben petita, quan anava a la llar
d’infants del barri, les monitores explicaven als seus pares que era una nena
especial, a voltes estranya fins i tot. Els seus progenitors mai no havien
donat cap importància als fets rars que narraven les treballadores del centre
educatiu, perquè ells també eren una mica estranys, com a mínim per a la
majoria dels éssers humans. Ells practicaven la santeria des de feia un munt
d’anys, quan van haver de contactar amb un santer del Maresme per tal que els
tragués del cau on hi eren immersos des que es van arruïnar a finals del 2008
quan l’empresa cultural que havien fundat es va fondre amb els seus estalvis,
les seves propietats i les seves il·lusions i esperances de compartir amb el
món sencer la seva saviesa i competència en totes les arts.
Àdhuc, els pares de la Mariona
tiraven el tarot i les runes, feien anar el pèndul i estudiaven la signatura de
la gent que els ho demanaven. No ho feien per guanyar-se la vida, només per
ajudar els altres, com algú els havia ajudat a ells quan més ho necessitaven.
S’ha de ser agraït en aquesta vida, sempre li predicaven a la Mariona els seus
pares. I ells els donava tota la raó.
Però ella havia anat una mica
més lluny que els seus estimats mare i pare. Algú, fins i tot, la podia
anomenar mèdium, vident, sanadora. Ella només es deixava portar quan els éssers
del Més Enllà la cridaven i obeïa aquelles ordres que tan sols pretenien fer el
bé en aquest planeta.
Però tot es va complicar quan el
pare d’una amiga seva la va saludar al centre comercial Diagonal Mar, on ella
hi anava a dinar cada dia durant el parèntesi laboral. Per donar exemple per la
crisi que encara no s’havia acabat ni de bon tros, la Mariona es comprava un
sandvitx, un refresc energètic i algun complement alimentari el més sa
possible. Un cop abonada la compra, s’instal·lava en un dels bancs del recinte,
tot provant d’aconseguir un grau suprem de tranquil·litat i desconnexió.
A la plaça on hi construeixen
cada Nadal el tinglado per als nens i nenes que encara creuen en la innocència
de la raça humana, hi transitava el Manel, el pare de la seva amiga. Ella no
s’havia donat de la seva presència perquè estava totalment absorta en digerir i
assaborir el dinar, però ell sí que l’havia detectada arraconada de la munió
que passejava amb compres que no es podia permetre i un somriure fal·laç al
rostre, d’aquell que mostra una vida però en pateix, en realitat, una de ben
diferent.
Així doncs, la Mariona va alçar
el cap i va dirigir la seva mirada cap al Manel. Aquest la mirava des del
llunyedar però amb l’esguard esmaperdut, dilatat, tot divagant entre una boira
esfilagarsada que no entenia però que el comprenia des de les celles fins a les
ungles dels peus. Ell li somreia sense esma però tot sabent que era el que
tocava en aquell confós instant. Ella, emperò, per desgràcia sí que comprenia el
que estava ocorrent. Millor dit, el que era a punt de succeir.
I així va ser.
La Cèlia, la filla
del Manel, li va enviar un whats app perquè no es veia en cor de comunicar-li
la tragèdia de veu. Tot seguit, la Mariona va enviar un mail a la feina
informant que no podria anar a treballar el dia següent perquè li havia sorgit
una desgràcia familiar. Ho compensaria amb un dia de vacances de tants que li
devien.
De camí al tanatori, va parlar
amb els seus pares i els va informar de la mort del pare de la seva millor
amiga. Ells no van saber què dir-li perquè eren conscients, perfectament, del
que estava passant, pel que estava passant la seva estimadíssima i única filla.
Ells no tenien aquell do, però la Mariona sí, i cada dia anava a més.
Va arribar al tanatori al vespre,
quan la fosca ja s’intuïa al firmament i la Lluna començava a mostrar la seva
plenitud i poder habituals. Un xiuxiueig tristoi li va marcar el camí fins a la
sala on hi restava el cos sense vida del Manel; no li va caldre consultar la
pissarra de recepció. Una flaire a bàlsam d’afaitar la va marejar uns segons,
el temps suficient perquè la Mariona respirés pregonament tres cops i resés a
tots els seus protectors que la protegissin en aquella visita, en aquell
encontre, en aquella nova experiència espiritual.
Sempre li feien cas. No li
havien fallat mai. Ella era genuïna i geniüda. I tots ells ja ho sabien
d’antuvi.
La Cèlia estava asseguda al
costat de la seva desconsolada mare, la Maricarme, la vídua que ja no podia
plorar més. El seu únic home acabava de morir d’una embòlia cerebral i ella
també volia morir-se. Però tenia una filla, la Cèlia, i un fill, el Jan, i no
podia fer-los aquell monstruós lleig. La vida continuava per als altres. La
seva, no obstant, ja s’havia acabat. Com la vida del seu estimadíssim marit.
Descansi en pau.
Amén, va pensar cap endins la
Mariona a dues passes ja de la seva amiga. La Cèlia es va aixecar com va poder
del llarguíssim sofà i, amb la mirada negada de pena, va abraçar-se a la seva
companya de l’ànima i va desfogar la seva consternació acumulada des que una
metgessa d’urgències de Sant Pau els havia confirmat la sospita.
La Mariona intentava, en
debades, calmar l’esperit dissortat de la seva amada amiga, però no podia
deixar de mirar i escoltar l’efímer Manel que deambulava per l’estança com un
felí condemnat dins la gàbia d’un zoològic. El Manel s’havia afluixat el nus de
la corbata i els cordons de les sabates. El dol no li assentava bé. Però encara
menys la tremolor de la ignorància del que havia de succeir a partir d’aquell
moment. Ella creia saber com procedir, però com que era el primer cop oficial a
la seva trajectòria esotèrica, lògicament, tenia els seus minsos dubtes.
D’immeditat, va pensar en què li haurien aconsellats els seus pares. Escolta
les veus del teu cap, elles et guiaran. I, una vegada més, els va fer cas.
La Mariona va deixar anar la
seva amiga, la va mirar fixament, li va oferir un somriure empàtic i ben franc,
i li va dir:
—Vaig un moment al lavabo, ara
torno.
Tots els presents es van quedar
on eren.
Excepte un.
No hi havia ningú al
bany de noies. Millor. El numeret que era a punt de tenir-hi lloc demanava
màxima discreció. Tothom no està preparat per a la veritat. La Mariona va
entrar al darrer vàter i es va asseure damunt la tapa, un cop eixugada i mig
netejada amb paper higiènic, el poc que quedava al portarotlles. No va posar-hi
el pestell, emperò.
Va entrar-hi sense avisar, amb
la confiança d’haver estat una mena d’oncle favorit tots aquells anys. I ella
l’hi va permetre.
Els seus ulls havien mudat de
color. S’estava començant a convertir. Ja no era vell. Ja no estava malalt. Era
la seva essència, perfecta, atemporal, fins i tot asexuada.
Cap dels dos interlocutors va
parlar. De fet, no podien. A ella no l’hi estava permès. Ell ja no tenia veu
pròpia ni mecanismes físics per excercir-la.
La telepatia entre dimensions va
fer la resta.
—No sé, exactament, com puc
ajudar-te...
El Manel se la va mirar sense el
seu esguard original i va connectar-s’hi de la mateixa manera.
—Jo tampoc. Però no paren de
dir-me que he de parlar amb tu. Encara que
no sé de què...
Quin marró, va pensar la
Mariona. Quina responsabilitat. Quina prova de foc. Era el seu deure donar un
cop de mà a tots aquells que ho poguessin necessitar, ja estiguessin vius o no.
—Tens clar el trànsit?
—Més o menys.
—Veus alguna llum al final del
túnel?
—Sí, però està com apagada, o
lluny... No ho acabo d’entendre...
—A qui trobaves a faltar més
quan tenies cos i consciència?
—La meva mare. El meu gos. Només
ells dos...
Era un començament, va
pronosticar la Mariona, tota concentració davant d’aquella demostració de
talent sobrenatural.
—Bé, doncs busca’ls. Pregunta
per ells. Crida els seus noms en silenci. Només ells poden escoltar-te en
aquest instant, Manel. Creu-me.
Quan un és mort ja no existeix
el temps i no el pot sentir. Però la Mariona sí que ho sentia tot i li va
semblar que havia passat moltíssima estona des que havia formulat la pregunta
al pare de la Cèlia.
—No veig re, no escolto re...
M’estic espantant...
—Paciència. Ara només et cal
esperar. No tens cap pressa, recorda.
Era del tot cert. El Manel
semblava que començava a acceptar les noves condicions del seu destí.
El lladruc el va sentir de bones
a primeres. Va notar com un ésser esquifit i pelut li llepava les pestanyes i
el piercing del llavi.
Tot ell es va il·luminar com un
avet nadalenc. El seu estimat i enyorat fill de quatre potes hi era present.
Hi faltava algú, nogensmenys.
Una aroma a Mediterrani va fer acte de presència en aquell atapeït habitacle.
La senyora Pítia acabava d’arribar.
El plor d’un fill sense mare
només és equiparat al d’una filla sense pare. Ella encara no havia hagut de
patir cap d’aquests tràngols, i confiava no fer-ho fins al cap d’un munt
d’anys. Tota l’estança era lluminosa. Se sentien petons, abraçades, gemecs,
llàgrimes, singlots arreu. Allò era l’amor majúscul, sense fronteres, sense
condicions. El que diferencia la raça humana de la resta de mamífers.
El rol de la Mariona havia
conclòs. Ara només calia acomiadar-se com els déus manen.
Va obrir la porta amb total
naturalitat, sense girar-se en cap moment. Ja no calia. Tot estava bé. Tots
estaven bé. I ella, millor que mai.
De tornada a la sala
del tanatori, on s’hi estava la carcassa caducada del Manel i mentre esperava
trobar-s’hi els seus pares que ja devien estar de camí, el seu mòbil va vibrar.
Ella juraria que l’havia posicionat en silenci tot just arribar a l’avantsala
del cementiri i del crematori. Era la Cèlia. Devia estar amoïnada per la
tardança. Li sabia molt de greu, però el primer era el primer.
—Mariona...
Estava plorant. Comprensible.
—Ja hi vaig, carinyo. Perdona,
però és que m’he trobat una mica malament al lavabo...
—No sé de què em parles, ara...
La Mariona no entenia pas aquella
reacció.
—Et truco per dir-te que el meu
pare acaba de morir.
Com? Què? Llavors?
—Som al tanatori de Sant Andreu.
A la sala 1...
Ja sabia perfectament no
s’estaven. Però si ella ja hi era... Allò sí que era del tot insòlit.
De cop, s’hi van connectar en
remot els seus pares.
—Mariona, ja saps que ets
especial. I a les persones com tu els passen coses que no sempre es poden
comprendre.
Dit i escoltat, la Mariona, ara
sí, va sortir de casa i va agafar el primer taxi lliure de la tarda. Aquell cop
volia arribar-hi a l’hora.
FI
