bona tarda
q tal?
com q l'altre dia no es va poder publicar la meva 3a crònica d l'espanyol al diari digital mon.cat x un error informàtic, aquí la teniu, ja q tants d vosaltres me l'heu demanada :)
QUAN PERDONES,
SEMPRE ACABES PATINT MÉS DEL COMPTE
L’Espanyol va fer,
novament, el ridícul contra un equip tot una hora amb un jugador menys.
Si et diuen que abans de la mitja
hora tindràs la superioritat de jugar 11 contra 10 fins al final del partit, no
t’ho creuries; i menys si ets l’Espanyol. I això és que li va passar a l’equip
català i, sobretot, al seu entrenador: sempre que els blanc-i-blaus obtenen,
per sort o per destí, un avantatge, sigui quin sigui, l’acaben desaprofitant.
Sempre.
Amb la ja sabuda alineació de
circumstàncies (Caicedo amb Equador i el doble pivot titular sancionat) Galca
va sorprendre col·locant Óscar Duarte com a mig centre destructor, quan el més
normal hauria estat posar-hi Roco, atès que és el que ha estat fent els darrers
partits sortint des de la banqueta a les segones parts, sobretot quan el partit
era favorable. Aquesta estratègia em va fer portar molts mals records: Lotina
ho feia amb el desaparegut Jarque i ja sabem el que va a estar a punt de passar
si no apareix, in extremis, sant Coro de Montjuïc.
El partit va començar va bastant
animat amb intercanvis de cops pels dos equips. De part dels pericos, el
jugador més actiu, sobretot en atac, era el central Álvaro que tocava, i amb
perill, totes les pilotes que li arribaven al cap ja fos en una falta lateral o
un còrner. Però dues jugades van començar a marcar la resta del matx: la
primera targeta groga a Barral (que semblava que s’hagués pres una sobredosi de
Red Bull al vestuari) i el penalti no assenyalat a favor de l’Espanyol per una
caiguda d’Hernán Pérez a l’àrea granadina.
I al minut 27 el que ja hem
comentat abans: l’absurda expulsió del davanter del Granada i el conseqüent
relaxament espanyolista, que va culminar amb el gol de Rochina tot just quan
tan sols mancaven 5 minuts per a la finalització de la primera part de
l’encontre.
La segona part va començar de la
mateixa manera que la primera: intercanvi d’atacs, poc futbol i moltes targetes
grogues, fruït d’un joc més destructiu que imaginatiu per part dels dos equips.
Fins al minut 70, el tècnic romanès de l’equip visitant no va moreu la banqueta
en busca d’una mica d’oxigen: Sylla per Burgui; en un principi, era un canvi
més ofensiu encara. I amb la insistència de Mamadou per la banda esquerra i els
continus torpedes capil·lars d’Álvaro, va arribar el gol de l’empat: un
desgraciat desviament de Lopes a centrada de l’omnipresent Hernán Pérez davant
el qual no va poder fer re el grandíssim porter Andrés Fernández. Era el minut
82 i encara en quedaven com a mínim 10 per aconseguir el segon gol i els tres
punts.
Però l’àrbitre no va afegir-hi
tant de temps extra, com hauria estat lògic si tenim en compte l’expulsió, les
targetes grogues i el canvis. Així doncs, amb el canvi de Salva Sevilla per
Asensio (per quin motiu exactament?) i poca cosa significativa més es va
arribar al xiulet final del senyor col·legiat.
Un punt i gràcies. No va ser el
millor partit de l’Espanyol aquesta temporada, però tampoc el pitjor. Però cal
que algú els faci entendre que cal sumar de tres en tres, perquè hi ha un munt
d’equips en un bunyol que patiran fins al darrer partit. I quedar quart, per la
cua, aquesta temporada serà molt car d’aconseguir.
OCTAVI FRANCH
(El millor periodista esportiu sobre el RCD Espanyol d Barcelona)
