sábado, 30 de abril de 2016

ARTICLE INÈDIT SOBRE EL PROCÉS CATALÀ ESCRIT PEL PERIODISTA OCTAVI FRANCH

BREU DECÀLEG DE LA REPÚBLICA CATALANA

Resultado de imagen de REPUBLICA CATALANA

Com a patriota, he participat a totes les diades des del començament de la meva adolescència. Si no recordo malament, vaig començar a anar-hi acompanyant el meu germà-padrí. Mai no m’hi vaig quedar fins al final, és a dir fins a la crema de banderes espanyoles i la destrucció de mobiliari urbà, però sí que preferia anar només a la manifestació en cas que no pogués desplaçar-me a la celebració festiva del matí.

Aclarit això, passo a detallar molt breument els eixos de la nova República Catalana que és a punt de néixer, per fi:

El model de País ha de ser el d’una república amb President electe, independentment del partit que governi. Aquest President és el cap, el portaveu i el líder de la nació. Ens hem d’emmirallar en repúbliques que porten funcionant tota la vida, com ara França o Alemanya, però evidentment declinant les seves formes centristes i supracapitalistes. La nova bandera de la República Catalana ha de ser escollida en referèndum, així com el seu himne i la seva moneda. A hores d’ara, aquesta figura l’hauria d’encarnar el president Mas, per lògica, per ètica i perquè s’ho mereix; si les CUP ho volen. En cas contrari, s’hauria d’escollir entre n’Oriol Junqueras, en Raül Romeva o na Neus Munté; però continuo insistint que aquests 18 mesos ho ha de ser n’Artur Mas.

Resultado de imagen de artur mas

El model de Govern i, de retruc el Parlament, ha de ser totalment professional (cap membre del govern pot tenir un altre càrrec ni feina), auster (amb el mínim de conselleries possibles) i liderat per la figura del Conseller Primer o Conseller en Cap, el qual sorgirà del partit electe i assumirà la cartera de Governació. Pel que fa a Territori, la República Catalana estarà dividida en vagueries i no en comarques ni províncies com fins ara, i les vagueries en ajuntaments. També, lògicament, desapareixeran els Consells Comarcals i el President de la Vagueria serà, ensems, el delegat de la República en aquella zona. El Conseller Primer hauria de ser n’Oriol Junqueras, atès que Junts pel Sí el formen CDC i ERC. I si finalment el President no pot ser n’Artur Mas i l’acaba essent en Junqueras, doncs aleshores el Conseller en Cap hauria de continuar essent na Neus Munté en nom de CDC. Pel que fa a en Raül Romeva, és el candidat ideal per assumir la nova conselleria d’Exteriors i Relacions Institucionals, la qual tindrà moltíssima feina a partir d’ara. També serà l’encarregat de liderar la reunificació dels Països Catalans, de manera que es vagin afegint a la nova República tots els pobles que encara pertanyen a Espanya que així ho hagin expressat en referèndum. Pel que fa a la possible sortida provisional de la CEE, no em preocupa atès que no tinc gens clar si ens beneficia sortir-ne momentàniament. Molt em sembla que Europa ens robaria el mateix que ens ha estat robant Espanya els darrers 301 anys. I Europa ens necessita més a nosaltres que nosaltres a ells, com ha passat fins ara amb Espanya. Perquè si Espanya posa tantes traves a la proclamació del retorn de la nostra sobirania, és perquè a les darreres escissions sempre se n’ha anat (o se n’ha volgut anar –Escòcia, Quebec, etc) el pobre, no el ric.

Resultado de imagen de oriol junqueras

El Parlament ha de funcionar com el Senat als Estats Units: si el Parlament no aprova una llei, no es podrà dur a terme. En cap cas no pot funcionar com el Senat espanyol, atès que no és pràctic ni versemblant. El President del Parlament ha de ser una persona totalment aliena al partit que governi. Cal agafar com a exemple l’actual Síndic de Greuges, en Rafel Ribó, el qual porta molts anys exercint-ne el càrrec sense cap queixa i essent militant d’un partit de l’oposició. Aquests dos càrrecs també han de ser electes.

La Justícia al país ha de funcionar de manera totalment independent tant del Govern com del Parlament. Haurà d’haver-hi tants jutjats i audiències com necessiti la nació per obtenir una normalitat judicial. Tots els judicis se solucionaran amb jurat popular i s’intentarà que tots siguin per la via ràpida. S’ha acabat això d’esperar anys per tenir una resolució. Un país just és un país que funciona, i això ho sap tothom i ho ha de saber el Món sencer. Pel que fa a la pena de mort, recomano que es consideri en els casos d’assassinat, atès que la cadena perpètua, en molts casos, és un regal per al delinqüent. En cas que sigui aprovada la pena de mort en referèndum, i només en referèndum per la gravetat de l’assumpte, serà instruïda amb injecció letal i mai amb un mecanisme violent.

El conseller de Justícia ha d’assumir també la cartera d’Interior, ara anomenada de Seguretat, la qual també inclou la parcel·la de Defensa. Evidentment, la República Catalana no tindrà exèrcit, però sí un cos d’elit dels Mossos d’Esquadra preparats per a divergir qualsevol atac aliè. Sobretot, s’ha d’ocupar de les fronteres amb Espanya i França. El conseller d’Exteriors ha d’aconseguir, de manera ràpida, el suport dels Cascos Blaus. Ha d’haver-hi tanta policia, com bombers, com altres cossos de seguretat com siguin necessaris. Lògicament, la policia espanyola, la guardia civil i l’exèrcit seran convidats a abandonar el nostre país. Aquells que demanin quedar-s’hi, seran readaptats als Mossos d’Esquadra, sempre i quan compleixin amb els requisits mínims actuals.

La conselleria de Relacions Exteriors, liderada per en Raül Romeva, ha de ser l’estrella i la nineta dels ulls del Govern. Cal començar a tancar aliances amb tothom que convingui, tant a la resta de la Mediterrània, com d’Europa, com de la resta de continents. La República Catalana ha d’aconseguir, via exprés, posicionar-se al món al mateix nivell que les nacions escandinaves i properes, com Holanda o Bèlgica (Flandes). Qualsevol persona que visqui i/o treballi al nou país ha de defendre’s en un mínim de 5 idiomes, per tal de ser capdavanters al món i no perdre cap oportunitat, sobretot comercial.

Resultado de imagen de raul romeva

Cal suprimir, immediatament, tots els lligams amb el postfranquisme. A banda de l’eliminació de les antigues forces d’ocupació bel·ligerants, s’esborraran del mapa tots els símbols relacionats amb la monarquia borbònica, tant la darrera com totes les anteriors. Ensems, es reforçarà l’eliminació definitiva dels signes encara existents de la dictadura més llarga d’Europa. El català serà l’única llengua oficial del país, i l’espanyol passarà a ser una llengua estrangera, tan estimada com la francesa o l’anglesa, i tan important com el mandarí o l’àrab.

La megaconselleria d’Ensenyament, Cultura i Esports ha de fer net del passat més recent i liderar aquest nou renéixer en totes les matèries, tot recolzant la veritable història del nostre país, els nostres artistes i els nostres esportistes. Aquests darrers porten tota la vida aconseguint els triomfs dels països veïns, i per tant cal córrer per col·locar la República Catalana on es mereix per prestigi i talent. Els escriptors catalans han de començar a escriure best-sellers internacionals a l’estil dels escandinaus, per tal que la seva obra sigui traduïda a totes les llengües possibles i distribuïda al màxim de països. Tenim una cultura que no té gairebé ningú al món i que ha estat dilapidada periòdicament. Ha arribat el moment de dir prou i ser nosaltres mateixos. Els catalans sempre hem estat sempre els millors en tot el que hem fet. I, sobretot, el Govern s’ha d’encarregar de desemmascarar davant del planeta la veritable identitat dels grans genis de la civilització que han passat per una altra nacionalitat, com és el cas de Joan Colom, Miquel de Sirvent o Lleonard da Vinci, entre d’altres.

L’ensenyament deixarà de ser gratuït però també deixarà de ser privat. El mirall és el d’ensenyament concertat, és a dir: un preu just per als pares dels nens fins als 16 anys. A partir dels 16 anys, qui vulgui continuar estudiant haurà de pagar-s’ho gràcies a la seva feina. Hi haurà, com a mínim, una universitat a cada vagueria.

L’IRPF ha de tenir uns escalats ajustats a les necessitats de les persones. És a dir, que els que guanyin més pagaran més. L’IRPF mínim serà el 10% i el màxim el 25%. Els autònoms tindran el mateix tracte que els treballadors en el règim general: la quota a la seguretat social anirà en conseqüència a la seva facturació i deixarà de ser una quantitat fixa. Pel que fa a l’IVA, començarà amb un tram mínim del 10% per a tot excepte els articles de luxe que tindran un 50%, com ara l’alcohol, el tabac i la resta de drogues, les quals seran legalitzades i es vendran als estancs (marihuana, etc) i a les farmàcies (heroïna, cocaïna, etc). La resta d’impostos seran estudiats i s’intentarà que desapareguin o reagrupin en la majoria dels casos. L’impost de societats tindrà el mateix tracte que l’IRPF.

No podrà haver-hi una taxa d’atur superior al 10%. En cas que s’ultrapassi aquest percentatge, el Govern dimitirà i haurà eleccions anticipades. Tothom tindrà feina, però per això tothom ha de tenir ganes de treballar, encara que sigui duen a terme una tasca que no hagi fet mai. Hi haurà tot tipus de desgravacions i bonificacions pel fet de contractar gent aturada, gent jove, gent gran, discapacitats, etc. I, sobretot, s’incentivarà el fet que una empresa contracti algú nou, que faci algú fix o que un emprenedor creï la seva pròpia empresa. Els notaris seran funcionaris i cobraran unes taxes justes, així com la resta de l’Administració.

Pel que fa a les Finances, el nou Banc de Catalunya ha de controlar que els bancs privats no tornin a robar ningú més a la vida. No es podran cobrar comissions per a re i es podrà treure diners dels caixers de qualsevol banc sense pagar-ne cap. Els bancs viuran dels interessos (justos) de les hipoteques, préstecs i pòlisses, així com dels fons d’inversió. Hauran de ser auditats contínuament i, sobretot, els seus directius han de tenir un salari just i no totalment desproporcionat com fins ara. No pot ser que els banquers siguin multimilionaris quan la gent es mor de gana. Es reforçarà la compra de deute del Govern amb les millors condicions del mercat per tal d’acabar d’empènyer el renéixer del nostre país. Com ja hem explicat més a dalt, la nova moneda serà aprova en referèndum, però en cas de mantenir l’euro serà devaluat el que calgui i serà català, no espanyol. En relació als pisos embargats, sempre es podrà liquidar el deute amb la dació en pagament. No podrà haver-hi cap pis buit però tampoc okupat. Només es donaran hipoteques (i només fins als 60 anys, data de jubilació) a aquelles famílies que puguin pagar-ne, còmodament, la quota, això vol dir que l’import del rebut no ultrapassi el 25% dels ingressos de la llar. S’incentivarà el lloguer de llarga durada (mínim 5 anys) com ja es fa l’Europa moderna i a Nord-Amèrica des de sempre. L’IBI serà estàndard a tot arreu i només en variarà el preu tot tenint en compte els metres quadrats de la vivenda i les persones que hi viuen, perquè no és el mateix una persona que viu en un pis de 200 metres quadrats que una família de 5 membres que resideix en un apartament d’una habitació. Les tarifes d’aquest impost aniran dels 100€ als 500€ i es liquidarà mensualment, com la resta de taxes municipals.

S’ha de mantenir l’èxit del nostre Turisme, però només el de qualitat. S’ha de prohibir que la gentussa d’altres països vinguin a fer el que als seus llocs d’origen no els deixen. La República Catalana ha de ser un paradís, però no fiscal, sinó humà, atès que és un dels pocs llocs del món on es pot gaudir de tot: sol, mar, muntanya, cultura, esport, gastronomia, història, etc.

El Comerç ha de ser just i equitatiu en tots els aspectes. Hi haurà llibertat d’horari, encara que els comerços no podran obrir abans de les 8 del matí (excepte els d’hostaleria, alimentació, salut i premsa) i no podran tancar més tard de les 10 de la nit. Evidentment, podran obrir tots els caps de setmana i festius. Totes els locals tindran dos torns; d’aquesta manera, es podrà donar feina al doble de persones. Tanmateix, els ajuntaments s’encarregaran de facilitar els permisos d’obres i obertures de negoci, sempre i quan es compleixin les garanties mínimes de seguretat per a tothom.

Una de les patates més calentes del traspàs de competències definitives entre Espanya i la República Catalana serà el Transport i la logística en general. Pel que fa a les autopistes, continuaran essent de pagament, però amb un preu just i reduït per veïns i altres incentius, com tarifes planes, etc. En cas que en aquella vagueria no hi hagi una autovia, l’autopista serà gratuïta. El tren, amb la mort definitiva de Renfe i Adif, serà modernitzat de cap a peus. El preu del bitllet serà just i amb un tram horari mínim d’una hora: és a dir, a partir d’una hora de trajecte el preu serà més car, independentment que es tracti d’un tren de rodalies o d’un de mitja o llarga distància. Els maquinistes no poden cobrar com si fossin futbolistes de 1a divisió. Hi haurà revisors a tots els combois i a totes les estacions, les quals tindran obligatòriament màquines cancel·ladores per tal que tothom hagi de pagar per pujar al tren. Les multes per a la gent que es cola als transports públics s’incrementaran fins als 250€ mínims, i si no paguen en 24 hores seran embargats. Tots els vols des de Barcelona seran transoceànics. Les zones blaves i verdes seran reunificades i se’ls posarà un preu just. S’incrementarà la construcció de pàrquings de baix preu.

Abans hem comentat que tothom tindrà dret a treballar però alhora que tothom estarà obligat a treballar, encara que no li agradi el que se li ofereix des de l’oficina de l’atur corresponent. Ningú no podrà ser a l’atur més de 3 mesos. S’eliminaran les prestacions per subsidi, atès que això ja no passarà mai més. Perquè tot això es pugui dur a terme, els joves estaran obligats o a estudiar o a treballar a partir dels 16 anys, la nova majoria d’edat al país. Els sous seran justos i es cobrarà un mínim de 1000€ i un màxim de 5000€, segons el càrrec i la feina realitzada. No hi haurà diferències entre treballadors públics i privats. Tothom treballarà 35 hores a la setmana (ja sigui amb una feina o amb dues) i les 7 hores diàries seran, sempre, en jornada intensiva, de manera que la taxa d’atur baixarà, com a mínim, a la meitat de manera immediata.

La Salut deixarà de ser gratuïta. Les visites als caps i metges especialistes seran remunerades testimonialment, així com les operacions. Les mútues seran absorbides per la conselleria de Salut i reconvertides en caps, de manera que les cues s’acabin definitivament i tothom pugui ser atès el mateix dia i en menys d’una hora si és una urgència. Les operacions greus seran realitzades en un termini no superior a 3 mesos. Pel que fa a les farmàcies, cobraran a 30 dies les receptes.

Pel que fa al Benestar, cap persona podrà pidolar ni viure al carrer. Cap ésser humà podrà passar gana o set i tothom tindrà dret a una llar que es podrà permetre gràcies a la seva feina.

La República Catalana serà laica i per tant totes les religions acceptades i respectades, sempre i quan siguin autofinançades, inclosa la cristiana-catòlica. És a dir que els seus membres hauran de mantenir la seva estructura, tant a nivell logístic com de personal. Els únics festius tindran a veure amb fets polítics-històrics i desapareixeran totes aquelles diades relacionades amb sants i altres figures religioses. Pel que fa a les vacances, tothom tindrà dret a 30 dies laborables l’any, i es podran agafar com es vulguin, sempre i quan no afectin a la producció de les empreses, les quals no tancaran cap dia, excepte els caps de setmana i festius.


I fins aquí aquest minso decàleg de com ha de funcionar la nova República Catalana, encara que el nom del nou estat hauria de ser Catalunya, i mudar a Països Catalans un cop tots els indrets de parla catalana s’hagin afegit a la nova estructura nacional.
Resultado de imagen de paisos catalans

ARTICLE INÈDIT SOBRE GARY MOORE, LA PRINCIPAL INFLUÈNCIA MUSICAL DE L'ESCRIPTOR OCTAVI FRANCH

GARY MOORE: SEMPRE A LA FRONTERA SALVATGE

Resultado de imagen de gary moore

Des del 1988 que segueixo la vida musical d’aquest geni de les sis cordes i de la veu en clau de rock. Tot va succeir perquè un amic meu d’aquella època em va posar una cançó d’un músic, fins aleshores, totalment desconegut per a mi. No recordo, ben bé, quina cançó era, però sí que recordo que quan vaig sortir de casa d’aquest company d’armes musicals vaig decidir que volia saber-ne més, d’aquell guitarrista i cantant que tant m’havia encisat. He de reconèixer que en aquella època jo estava començant al panorama musical en general, tant com a oient de casets (faltava una mica per tenir els primers discos i ja no diguem els primers cedés) com a espectador de concerts en directe (vull dir en persona) com a locutor de ràdio i com a músic. Però aquesta estrella de les arts musicals em va encaterinar, de seguida, com a personatge. Anem a pams, doncs. Era (que en pau descansi) irlandès i per tant se’l suposava patriota, encara que tota la vida va cantar en anglès. La veritat és que va actuar poques vegades a Irlanda, tant en una banda com en una altra, i la seva vida professional va transcórrer a Londres, primer, i als Estats Units després. A mi m’agrada tota la música, però el hard-rock de finals dels 80 i començaments dels 90 és el meu preferit, suposo que pel fet que és la música de la meva tardana adolescència. Però és que no conec cap solista com en Gary Moore, que hagi enregistrat la música que ha gravat i que hagi tocat amb tots i cadascun dels grans músics del hard-rock, del heavy i del blues, des de finals dels 60 fins al 2011, any en què malauradament ens va deixar per anar a formar part del grup perfecte del seu entorn de sempre: Phil Lynott al baix, Cozy Powell a la bateria i Randy Rhoads a l’altra guitarra. Però si hi ha una banda que lidera el Cel, és la composta pels rock-stars finits als 70-80: Jim Morrison i Janis Joplin a la veu, Jimi Hendrix a la guitarra solista, John Bonham a la bateria i Sid Vicious al baix. I també hi ha dos cantants que estan esperant reunir-se amb la resta del grup dels nous, és a dir dels que han rebut sepeli a partir de 1990: Kurt Cobain i Amy Winehouse.

Resultado de imagen de over the hills and far away gary moore
Tot continuant amb aquella cançó màgica escoltada a finals de 1987 o començaments de 1988, el meu germà-padrí em va dir què volia de regal de Nadal-Reis i, evidentment, li vaig demanar el caset de l’elapé que acabava d’editar el nostre heroi amb guitarra: Wild Flower, el qual conté els singles Over the hills and far away, Thunder rising, Johnny Boy, The loner i, lògicament, el que dóna títol al disc. De fet, Frontera Salvatge va ser el nom d’un dels meus grups musicals i d’un programa de ràdio. Una altra anècdota sobre la meva passió per aquesta llegenda del Mar del Nord és que la banda sonora a la meva boda va ser, precisament, el primer tema d’aquest àlbum: Over the hills and far away, el qual des del 1988 va a passar a convertir-se en la meva cançó de capçalera a tots els nivells. Tracta sobre un pobre home que va ser condemnat injustament per un crim que no havia comès. Després d’escoltar fins a la sacietat aquesta cinta amb caràtula horitzontal, vaig poder comprar els anteriors elapés, i sobretot em van entusiasmar Run for cover —amb els singles Out in the fields i Military man, i amb el doble regal de comptar-hi amb les col·laboracions de l’ans esmentat Phil Lynott i del millor cantant-baixista de tots els temps Glenn Hugues— i Corridors of power, el disc del trànsit entre l’època jazz-rock i pseudoelectrònica-ballable i el hard-rock per a adults que tot seguit posaria en pràctica i amb gran èxit. D’aquest elapé cal destacar-ne la versió del clàssic Wishing well i la base rítmica dels mítics Ian Paice i Neil Murray, amb els quals va estar a punt de formar part de Whitesnake. Poc després, el 1989, va arribar el darrer elapé de hard-rock clàssic esquitxat pel heavy de l’època: After the war, amb els singles del mateix nom i la brutal Blood of emeralds; en aquest cas, l’artista convidat va ser un dels millors amics de tota la vida de Gary Moore: Ozzy Osbourne.

Resultado de imagen de still got the blues

Però el 1990 va canviar tot de retop: Gary Moore es cansa del hard-rock i es passa al blues, en concret al rythm’n blues blanc. En aquella època, el blues clàssic estava topat pels músics afroamericans de sempre (BB King, Albert King i Albert Collins) amb els quals, curiosament, el nostre bon amic irlandès hi acabaria col·laborant al cap de molt poc) però hi ha havia un noi rosset que tocava i cantava de meravella, i això que era cec. Estem parlant de Jeff Healy, el qual malauradament va morir el 2008. Doncs dit i fet, el primer elapé de l’ex artista del hard-rock es va convertir en un best-seller del blues, com feia molts i molts anys que no ocorria. El millor de tot és que continuava agradant als seus fans de sempre (perquè el seu blues era molt canyer) i va començar a recopilar una munió de nous seguidors que mai no havien escoltat a parlar d’aquest llegendari guitarrista i vocalista. A mode de curiositat, en aquells temps un amic meu em va explicar que un conegut li havia preguntat si coneixia algú que tingués el primer disc de Gary Moore. El meu col·lega no tenia clar quin era, exactament, el primer disc del nostre protagonista, però sí que tenia molt clar que un servidor sí que ho sabia. La resposta és, lògicament, Back on the streets, si no comptem el disc com a The Gary Moore Band. Però és que el conegut del meu amic es referia a Still got the blues, perquè havia conegut l’extraordinari músic arran de l’edició del seu segon elapé de blues, After hours. Quin món, ves per on!
 Resultado de imagen de the creamResultado de imagen de bbm gary moore

És ben cert, emperò, que l’etapa bluesera de Gary Moore és una autèntica meravella auditiva, però ja està, ja es va acabar. Va intentar continuar-la i tornar-ho a intentar un parell de cops i va ser un nyap. Perquè la seva etapa blues era Still got the blues i punt. D’acord que a After Hours hi ha cançons dignes, però si treus les versions dels dos elapés i et quedes, tan sols, amb les peces originals, doncs et dóna per un disc i prou. Però el que és veritablement important a la història del rock són tots els grups que va fer i desfer: Skid Row (els originals), Colosseum II, G-Force (increïbles sons avançats a la seva època: molt probablement, siguin els pioners del funk-rock), BBM (la ressurrecció de Cream; ell sempre havia somiat ser Eric Clapton, i d’alguna manera ho va assolir) i Scars (en format trio, quina passada!).

Resultado de imagen de dark days in paradise

Encara que el que és per emmarcar va ser el seu retorn als orígens, és a dir al hard-rock madur de bon gust musical i literari. El primer cop que ho va intentar va ser el 1997 amb l’elapé Dark days in paradise, una excel·lent retrospectiva en què ens parla, sobretot, de com veu la seva vida després de tot el que ha fet i, sobretot, de tot el que li ha passat. No us podeu perdre el darrer tema del disc: Business as usual, en què es despulla com mai no havia succeït. Sí que és cert que en moltes ocasions havia parlat de la seva addicció a les drogues (sobretot a Wild Frontier, tot coincidint amb la mort del seu íntim Lynott) però mai no ho havia fet des de la calma i la saviesa dels anys. I el segon intent i malaguanyat (perquè ens va deixar a mitges, i això sí que no ho podrem digerir mai) va ser al darrer concert a Montreaux, on era un fix des de la gravació de Still got the Blues. Amb el bateria d’Scars (és a dir, de Primal Scream) i el baixista de Jethro Tull (visca la música dels 80!) sorprèn a tothom amb el retorn al hard-rock amb una segona part de l’abans citat Wild Frontier. El concert comença de la millor manera possible: amb Over the hills and far away i continua amb els grans èxits dels 80, amb una sola versió de blues, Walking by myself. Però el més sorprenent són les tres cançons que va interpretar com avançament de l’esperat Wild Frontier 2: Oh wild one, Where are you now? i, sobretot, la plusquamperfeta Days of heroes. Uf, aquesta cançó... Això sí que és rock del bo. És l’evolució lògica de l’elapé del 1987: és com si una persona reescriu la seva obra mestra i, al cap dels anys, resulta que encara és millor del que s’esperava. Fins i tot, la jaqueta que hi llueix és una rèplica moderna de la d’aquella gira: de la lona blava de sergent del Setè de Cavalleria passem al cuir marró amb els mateixos galons, emperò. I, per acabar-ho d’arrodonir, torna el germanet pròdig, la seva segona veu, els seus teclats i la seva guitarra de recolzament, el grandíssim Neil Carter, amb la mateixa mirada però sense ni un pèl d’aquella cabellera rossa que tant vam envejar a finals dels 80.

Resultado de imagen de gary moore rip


Gary Moore ja és mort. Però la seva música és per a sempre. La de tots els bons músics ho és. La de tots els grans artistes ho és. Quina pena no poder escoltar les tres noves cançons en la seva versió estudi... Quina llàstima no haver pogut enregistrar, almenys, el disc sencer. Sempre ens quedarem amb el dubte, amb la il·lusió, amb la frustració de no poder gaudir, de mode ple, el millor treball del millor guitarrista-cantant de tots els temps.

OCTAVI FRANCH
(Periodista musical)