Com a escalfament de la meva tornada com a novel·lista, he decidit escriure un grapat de contes primer. Com que fa 7 anys q no escric d ficció, sóc molt realista i reconec q estic bastant oxidat. Però aquí teniu el primer conte després d tot akest temps. Veureu que està en la línia dels meu famós recull SOMNIS D'ANGOIXA.
Confio q us agradi :)
Intentaré anar escrivint un cada dia, com a mínim els caps de setmana i festius.
Però quan em posi amb la nova primera novel·la ja no podré fer, perquè escriure una novel·la sencera ja us dic jo q és tota una altra història :)
Fins ben aviat
OCTAVI FRANCH
(El millor narrador viu del país)
LES
LLEGANYES DEL RECORD
Cada
divendres a la tarda després de plegar de l’Ajuntament, on hi treballa de
tècnic de cultura, el Martí inicia el seu covard trajecte cap a l’oblit, encara
que cada cop que ho intenta és totalment debades, perquè el record vital de la
Marta, la seva companya, torna al seu present d’una manera cruel,
distorsionada, barroera, que frega la paranoia.
El primer que duu a terme és
respirar ben profundament ans de baixar el darrer esglaó de la seva oficina i
aterrar a la catifa de llambordes grises, brutes i opaques que han modernitzat
aquell carreró del casc antic de la ciutat. Un peu. Ara l’altre. Ja hi som.
La primera passa sempre és la
més complexa, la més dura i la menys agradable. El segon pas ja és una mica
diferent. Com que el Martí ho sap del cert, el seu enuig és un pel fals, però
ja li està bé per tal d’escalfar la seva depriment ànima. No recula. Continua
endavant fins que té a tombar la primera cantonada.
Ha canviat d’illa i tot continua
igual. Les mateixes cares. Els mateixos rètols. La mateixa amargor. En Martí
està esdevenint un nàufrag de quitrà enmig d’un desert neutre on ningú no es
mira, on ningú no estima. Però la primera esgarrapada a les entranyes sempre
l’enganya amb el cap encara una mica més cot de l’habitual. Ja és aquí, pensa.
La Marta... Mai no em deixarà en pau, oi? Ni ho sap ni ho vol saber. S’ha
acostumat aquell terror urbà. Mai més no serà feliç, assumeix. ¿Per tant, què
més dóna que la seva exparella vulgui acompanyar-lo cada divendres en aquell
camí a la penombra?
Ara sí que ja comença a
sentir-se prou malament. Ser conscient que uns ungles et rebreguen l’eix de la
columna és molt plaent quan la persona que t’ho està fent és viva. La Marta,
emperò, va morir fa tres mesos en un atemptat terrorista dels espanyols; el
Martí, malauradament, va sobreviure’n i ara malviu el dia a dia, la nit a nit,
un malson rere un altre. Reconeix que ha estat temptat de treure’s la vida unes
quantes vegades. Però no gosa no encertar-la i que al final del viatge no hi
sigui la Marta tot esperant-lo amb els cuixes obertes i la mirada de zel.
Una llengua àcida s’endinsa pel
seu llombrígol. No tindrà més remei que patir una erecció. Ell encara és humà.
Ella ho sembla cada cop més. És com fer l’amor amb un ésser estrany, reflexiona
el Martí. Tant de bo s’ho haguessin passat tan bé en vida. El primer botó dels
texans tiba. Una primerenca taca de flux masculí s’intueix al bell centre dels
bòxers arrapats que sempre porta per anar a treballar. La Marta era una dona
prou activa sexualment, però la imaginació sempre la hi posava ell. Ara tot ha
canviat.
Continua essent un vianant més,
anodí entre l’escudella humana que bull el prèambul d’un cap de setmana de
tardor. Però ell sap que allò encara no s’ha acabat. Ara ve el millor. La Marta
és constant. La Marta no té res millor que fer que estimar-lo des de molt
lluny, però a l’hora ben a prop, a fregar del seu esperit esquinçat.
En aquest punt ja no sap si és
llengua, capcirons o natges. El plaer és brutal, immens, plusquamperfet. El somni
eròtic de qualsevol persona en directe i davant de tothom que sigui capaç de
capir-ho. El Martí està del tot corprès, excitadíssim, a punt de fer vessar el
seu orgull masculí, malgrat el públic cec que no entén re però que tampoc no fa
cap esforç per comprendre-ho.
Encara
que prova de no deixar-se anar del tot, no té més remei que cedir davant
l’inevitable: un torrent de plaer que el deixarà moll des del serrell fins als
turmells i que li il·luminarà l’esguard.
En
aquell precís instant, sona el seu mòbil. Ell no té amics ni família, no sap
qui pot ser. Segurament deu ser un comercial pesat que el pretén mudar-lo de
companyia. Número desconegut. Ho veus? Ja t’ho deia jo...
No
se sent bé. No hi ha bona cobertura. Un soroll metàl·lic li ha impregnat
l’oïda. És una noia. I es diu Marta.
—Hola...
—Sí?
—Sóc
jo...
—No
et sento bé... Qui?
—Carinyet...
No
podia ser. De cap de les maneres. Allò no podia estar ocorrent.
—Em
sembla que t’has equivocat de número.
—Martí...
Era
ella. Però com?
—T’agrada
el que t’estic fent?
L’erecció
havia tornat, in crescendo.
—Per
què ho fas? Jo no t’he demanat re...
—Perquè
t’estimo. Perquè t’enyoro. Perquè em fa sentir viva.
—On
ets, Marta?
No
sabia si plorar o riure. Però el que té claríssim és que té la fava a punt
d’esclatar.
—A
tot arreu i a cap lloc en concret. Només vull donar-te plaer...
—Et
trobo tan a faltar... —brama desconsolat el jove vidu.
—Sempre
em tindràs al teu costat. Sempre. Però no em pots deixar sola, Martí. No ho
permetria.
—No
t’entenc...
—No
desfacis el camí. Continua endavant. Jo et guiaré. No has de patir per re.
—Però
és que vull veure’t, abraçar-te, donar-te petons...
—No
pot ser, Martí. Ho sento. Aquestes són les regles. No vinguis i jo sempre
estaré amb tu. D’acord?
L’escorreguda
li ha arribat als genolls. L’orella continua absorta, no obstant.
—Sí...
—Molt
bé, així m’agrada... Doncs ara ves a casa, neteja’t i pensa en mi. Ho faràs?
La
conversa s’ha tallat. El mòbil està gelat. El so de metall ha finit. La Marta
se n’ha anat.
Li
mancaven només un centenar de metres per arribar a la primera parada de metro
que el portaria a la seva llar. Faria el que li havia dit l’amor de la seva
vida. Ell no era ningú per contradir-la. Ell ja no era ningú en aquell món
fosc, sense sentit i curull de melangia. Tan sols esperaria que la Marta li
donés permís per reunir-se amb ella. Mentrestant, continuaria gaudint d’aquella
violació fora dels límits cada divendres. Era el seu premi, encara que també el
seu càstig. Viure és una dualitat, afirma el Martí. Confiava que morir-se fos més
diàfan, saludable i honrat.
Els
esglaons ja no són el que eren...
FI
